La neurociència divideix la memòria en dues: la memòria a curt termini i la memòria a llarg termini. La memòria a curt termini (o també anomenada “memòria de treball”), és aquella on s’emmagatzema allò que es vol recordar per un curt espai de temps, com per exemple un número de telèfon. Per altra banda, la memòria a llarg termini es divideix en dos tipus: l’explícita, base del record conscient de les coses (cares, noms d’objectes o experiències passades) i l’implícita (la recuperació no conscient, no intencional de rutines per realitzar una activitat apresa o una habilitat).

La memòria a llarg termini, doncs, és la clau de la creació del propi coneixement. En paraules de Rodolfo Llinás, <<la memòria implícita, base de l’aprenentatge de tasques i habilitats, pot dissociar-se completament, tant anatòmicament com funcionalment, de la memòria explícita. Però la veritat és que sense una memòria explícita que ens guiï, pràcticament tot l’aprenentatge seria exclusivament automàtic i primitiu. La memòria explícita, definida com el record conscient, la consciència subjectiva de que quelcom s’està recordant, subministra el context central i la direcció de l’aprenentatge voluntari i, per extensió, tot el que “creem” en el nostre entorn>>. En altres paraules, podem afirmar que respondre què és un acte purament memorístic, mentre que respondre com i per què esdevé un acte reflexiu i intel·lectual, relacionat amb la creació de saber i amb la intel·ligència de l’individu. Aquesta resposta a com i a per què, d’altra banda, permet a la persona preveure fets i imaginar nous futurs basant-se en la creació des de la seva pròpia experiència. Si hom és capaç de preguntar-se el perquè de les coses, de fer aquest esforç immens de voler saber, de preguntar-se, de filosofar, es farà no només més savi, sinó també més fort. En paraules de Nietzsche: <<Tot el que no acaba amb mi em fa més fort>>.

És evident, doncs, que la nostra construcció com a persones és fruit dels processos adquirits durant llargs períodes de temps. La clau del nostre ésser rau en la capacitat de transmetre dades de la memòria de curt termini a la de llarg termini i, al mateix temps, d’anar creant patrons i esquemes complicats que a la llarga derivaran en la nostre intel·ligència, capacitat i personalitat. Per això, confondre la memòria artificial amb la biològica és greu. Nicholas Carr explica com <<el procés de creació de la memòria a llarg termini en el cervell humà és un dels increïbles processos que més clarament el diferencien del cervell artificial d’un ordinador. Mentre que l’anomenat cervell artificial absorbeix la informació i immediatament la guarda en la seva memòria, el cervell humà continua processant-la molt després d’haver-la rebut, i la qualitat dels records depèn de com es processi la informació. La memòria biològica està viva. La informàtica, no. Les proves suggereixen, a més, que a mesura que construïm el nostre magatzem de records personals, les nostres ments es tornen més agudes. El mateix acte de recordar sembla modificar el cervell de tal manera que facilita l’aprenentatge de noves idees i habilitats en el futur>>. Efectivament, quan s’assumeix una informació en la memòria a llarg termini, les connexions sinàptiques s’activen.