Creiem que la pregunta clau és: ¿com podem relacionar la capacitat de la ment d’una persona amb el seu benestar? En altres paraules, ¿maximitzar la capacitat mental d’una persona garanteix, automàticament, millorar-ne el seu benestar?

La resposta es troba en la llibertat individual, la qual no necessàriament ha de produir un major benestar a la persona. És a dir, el fet de maximitzar la capacitat d’una persona no sempre millora el seu benestar, però sí que garanteix una llibertat d’elecció. Els objectius i les prioritats personals van més enllà del benestar individual.

La metàfora de Zygmunt Bauman ens il·lustra molt clarament la societat actual, una “societat líquida” on cada dia ens barregem amb persones que no han de parlar el mateix idioma (en sentit literal o figurat), ni han de compartir els mateixos records ni la mateixa història, ni han de tenir la mateixa veritat que nosaltres sobre un mateix fet. Per això, en aquestes circumstàncies, el fet més important esdevé la capacitat de relacionar-nos amb els altres, d’establir un diàleg amb ells, de negociar-hi, d’arribar a una entesa entre uns i altres, i d’aconseguir resoldre els conflictes inevitables en nombroses situacions de la vida en comú.

En aquest sentit, la ciència econòmica ha estat moltes vegades una eina que en mans dels poderosos ha resultat hostil per al bé comú i per a la igualtat d’oportunitats. Per això és tan important centrar-nos en la capacitat de les persones, perquè aquesta també ha de comportar unes obligacions per a aquells que tenen la possibilitat de fer disminuir les injustícies o d’augmentar la capacitat potencial de la gent. La disciplina de l’economia que tracta sobre el benestar i les seves implicacions en la felicitat de les persones ha demostrat empíricament que a mesura que les persones es fan més riques en molts llocs del món, amb molts més ingressos per gastar en termes reals que mai, no se senten més felices que abans. Creiem que hi ha una interessant paradoxa en el cor de les persones: la majoria volen més ingressos i lluiten per això, però, quan aconsegueixen més riquesa, no són, en la majoria de casos, més felices.

Per tant, si la igualtat és important i la capacitat constitueix, en efecte, un tret central de la vida humana, ¿no seria just suposar què s’ha d’exigir igualtat de capacitat? La resposta és no i els motius són els següents:

1. La capacitat és només un aspecte de la llibertat: la capacitat és una perspectiva des de la qual es poden avaluar de forma raonable els avantatges i els inconvenients de la persona.
2. A pesar de la importància de la llibertat alhora d’avaluar la igualtat, hi ha altres exigències sobre els judicis relatius a la distribució, les quals poden no ésser considerades com a exigències de igual llibertat generals per a diverses persones. El raonament que dóna un important estatus als esforços i a les recompenses associades al treball són incompatibles amb una justícia d’igualtat de capacitats, a més que personalment opinem que aniria en contra de la naturalesa humana de la necessitat i del desig de voler millorar constantment.
3. La capacitat no parla amb una sola veu, sinó que es pot definir de diferents maneres, que inclouen la diferenciació entre llibertat per al benestar i llibertat per a la capacitat d’acció. És important advertir dels límits de voler aconseguir la igualtat de capacitats com a part de les exigències de la justícia.
4. La igualtat no és en si mateixa l’únic valor que ha de tenir en compte una teoria de la justícia, i no és ni tan sols l’únic tema pel qual resulta útil la idea de capacitat. Per exemple, una institució o una política pot ser ben definida no perquè millori la igualtat de capacitat, sinó perquè amplifica les capacitats de tots, fins i tot si no hi ha guany en la distribució.

És a dir, la llibertat s’ha de veure en termes plurals; no fer-ho així significa no adonar-nos que el concepte de llibertat té moltes formes diverses. Segurament, el més important és saber si una persona és realment capaç de fer allò que escolliria i comprovar que, efectivament, té raons per escollir-ho. Per exemple, uns pares poden no tenir els recursos per escollir l’escola dels seus fills, tanmateix, poden tenir la possibilitat d’una educació pública gratuïta; en aquest cas diferenciem entre la voluntat raonada i la pràctica. En canvi, el cas on ni tan sols els mateixos pares tenen la possibilitat de l’ensenyament gratuït per als seus fills anul·la totalment la llibertat per rebre una educació. Vivim en un món on ser completament independent i lliure de l’ajuda d’altres és quasi impossible, però, de fet, creiem que aquest no és l’objectiu social més important.