Havent exposat els 4 camps que considerem fonamentals per entendre la nova economia, la conclusió més important que volem destacar és la següent:

  “la manera com utilitzem el coneixement i la informació és la clau del futur col·lectiu. Per això, l’important és el mètode com cada persona, de forma individual, extreu el seu propi coneixement, el que nosaltres definim com a coneixement reflexionat”

Els quatre blocs que hem treballat mostren la certesa d’això que acabem d’exposar. A continuació, fem un petit resum de cada un d’aquests blocs:

1. Les necessitats humanes bàsiques: és vital adonar-se com, bàsicament, les necessitats de l’ésser humà actual són les mateixes que les d’un individu que va viure fa centenars d’anys, i també, com aquestes necessitats no deixen de ser gaire diferents entre tots nosaltres. Efectivament, una vegada cobertes les necessitats fonamentals que tenim per a sobreviure, sentir-se realitzat amb les creacions personals i poder estimar i ser estimat són els eixos fonamentals de qualsevol acte personal i relació entre els humans. Per altra banda, per poder ser (diferent a estar), crear (diferent a fer) i estimar, ens hem de centrar en quins estils o classes de vida podem aconseguir i en les possibilitats que realment tenim per escollir-los, és a dir, en les nostres llibertats i capacitats. La llibertat per poder aconseguir un desig està intrínsecament lligada a la capacitat per tenir aquest desig. En ambdós casos, en la llibertat i la capacitat, la clau és un coneixement lliure: què desitgem, què valorem i, en última instància, què decidim escollir.
2. La tècnica i la tecnologia: les necessitats bàsiques de les persones han patit, sobretot a partir de la Revolució Industrial, un canvis d’escenaris amb una variabilitat exponencial. Tenint en compte que per tècnica entenem tot allò que l’home ha anat creant per poder assolir un entorn diferent, poder viure d’una altra manera a la que la naturalesa li oferia, i per altra banda, que definim la  tecnologia com la millora continua de la tècnica, ens adonem com mentre en temps pretèrits tant la tècnica com la tecnologia avançaven lentament i mai superaven la comprensió de l’home, avui s’escapen al seu control. La revolució tecnològica moderna rau en l’aplicació del coneixement i informació a aparells de generació de coneixement i processament de la informació, de forma que ambdós elements creïn una retroalimentació. D’aquesta manera, veiem com els conceptes espai, temps i acció s’ajunten en la virtualitat de la xarxa per solapar-se. A diferència d’abans, ara les accions creen els espais.
3. El cervell humà: la tècnica és la gran diferència que té l’home respecte els altres animals que habiten aquest planeta. Gràcies a ella, en pocs centenars d’anys, l’ésser humà ha sigut capaç de transformar l’espai que habita i adequar-se al medi. És evident que la creació de la tècnica ha sigut gràcies al nostre cervell, que ara coneixem una mica millor gràcies als recents descobriments científics. Avui ja sabem que la clau de la nostra construcció com a persones rau en la capacitat de transmetre dades des de la memòria a curt termini al gran magatzem que anomenem memòria a llarg termini. És en aquest procés on la persona va creant patrons i esquemes complicats que a la llarga derivaran en la intel·ligència, capacitat i personalitat de l’individu. Aquest aprenentatge continu és gràcies a la producció de sinapsis, les connexions entre les diferents neurones, les quals permeten la modificació continua del cervell fruit de la seva capacitat plàstica. Conèixer el funcionament del nostre cervell és fonamental per entendre la capacitat de l’espècie humana en adaptar-se a la seva pròpia tecnologia, crear noves tècniques, saber comprendre els canvis presents i intentar preveure el futur.
4. El coneixement: definim el terme com el procés pel qual cada individu escull uns mitjans amb la finalitat d’aconseguir un objectiu. Analitzant aquesta definició, hom s’adona que l’important és millorar la capacitat de crear el propi coneixement per tal que cadascú pugui trobar la seva pròpia llibertat, és a dir, el propi coneixement reflexionat. Hem definit el coneixement reflexionat com aquell que sap respondre com i per què, i no només què. Així doncs, mentre amb la informació hom pot crear coneixement, és a dir, nova informació, la informació sense la necessària reflexió mai crea res de nou. Aquest fet és clau ja què, com hem vist, l’economia moderna es basa en un procés continu d’adaptació de coneixement en el propi coneixement gràcies a nous aparells de processament i anàlisi. Per això, el coneixement reflexionat ja és avui l’epicentre social i econòmic.

La nostra època viu una gran ignorància sobre el futur, tenint en compte que, quan parlem de futur avui en dia, cinc anys ja són molts. Per això el futur d’avui és més incert que el futur d’ahir. Aquesta major incertesa sembla que és el preu que hem de pagar pels grans avenços tecnològics.

Com a sistema autopoiètic que som, atès que contínuament ens anem formant a nosaltres mateixos, la llibertat de cada persona hauria de poder escollir, dins les seves pròpies experiències, la construcció o contínua modificació del seu projecte de vida. Precisament per això, el coneixement és clau per assolir la llibertat, de forma extrema, la màxima reivindicació humana. Entenem, a més a més, que sense aquesta llibertat és impossible una justícia global que permeti crear un marc cultural ètic on la raó i el coneixement siguin el màxim d’equitatius o, almenys, la possibilitat d’accedir a aquests dos conceptes sigui possible per a tots els éssers humans.

Avui en dia, vivim una cultura on preval el curt termini, la inestabilitat, desapareix la confiança en els altres i en un mateix, regnen la discontinuïtat i la incertesa. Sota les condicions de modernitat, cap coneixement és coneixement tal i com s’entenia abans. Ara tot canvia ràpidament. Els sistemes d’informació moderns transformen, definitivament, la societat. A més a més, la nova economia depèn d’un increment dràstic de la productivitat derivat de la capacitat d’utilitzar la nova tecnologia de la informació, la qual es basa en el coneixement generat per uns recursos humans qualificats i una bona infraestructura de comunicacions.

Per tot plegat, ara més que mai les institucions polítiques, legals i econòmiques tenen unes dificultats terribles per adaptar-se a aquesta nova realitat. El primer pas per trobar una solució, però, és saber entendre el problema. Les institucions s’han d’obrir a la nova era, però sense menystenir les necessitats de l’individu, el qual ha de ser el centre de tot. Quan més coneixement, més necessitat ètica i espiritual en què l’individu sigui l’epicentre de tot. Els inicis del segle XXI ens han demostrat com els moviments socials d’arreu estan demanant més protagonisme i també com gràcies a les xarxes s’han aconseguit crear les primeres revoltes democràtiques al nord d’Àfrica. La democràcia global ha començat el seu camí.

La rapidesa dels canvis, per altra banda, ens mostren com la qualificació no és suficient, ja que els canvis tecnològics van superant constantment la definició de coneixements apropiats. Aquest és un fet clau de la nova economia, la qual busca, com ja hem vist a bastament, l’increment de la productivitat i de la qualitat de la producció en base el coneixement. Precisament per això, la manera com cada empresa i societat desenvolupa la seva pròpia base del coneixement determinarà el seu futur.

Recordem ací el nostre estimat professor Humberto Maturana quan defensa que <<l’educació és la tasca central en la configuració d’un espai de convivència>>. Si la nova economia planteja aquests reptes tant importants, l’educació té la responsabilitat fonamental de crear ciutadans amb uns valors que sàpiguen crear la necessària convivència pacífica i justícia socials. El mateix Maturana continua afirmant que, sobretot, <<el compromís central de l’educació és donar atenció, fomentar i guiar els nens en el seu creixement com a éssers humans responsables, socialment i ecològicament conscients que es respectin a si mateixos. El punt de vista explícit o implícit del que és l’educació, o del que hauria de ser per als pares i mestres, depèn dels punts de vista que els membres de la cultura tenen sobre el coneixement, els propòsits de vida i els assumptes de l’existència material i espiritual>>. Un dels perills, doncs, és preparar més tècnicament que no pas humanament a les persones. Creiem fermament que ambdues coses són perfectament compatibles. El temps i el talent seran els béns comuns de major demanda i seran propietat de l’individu, no d’una corporació, canviant així de forma radical l’equilibri del poder. L’educació serà, una vegada més, una cosa apreciada i preciosa, en totes les edats i en totes les classes. Les circumstàncies ens han de convertir a tots els individus en filòsofs: persones que pensen i reflexionen.

Entre tots hem d’estimular la curiositat i el pensament crític, introduir qüestions ètiques en les relacions entre coneixement, investigació, pràctica, espècie humana i medi. Avui més que en cap altre moment històric, vivim en un món global on tots els problemes ens afecten d’alguna manera; això vol dir que tots hem d’estar representats en el gran debat mundial que la societat d’ara i del futur han d’emprendre si realment volem un món just i sostenible. Ja hem patit el fet que amb la crisi global, el lliure mercat exercit quasi sense restriccions i les noves tecnologies, la responsabilitat individual ha desaparegut i, amb aquesta, l’economia occidental i el seu capitalisme reclamen un replantejament moral. Per això tot plegats hem d’ésser artistes creatius del nostre futur, motiu per al qual necessitem la capacitat d’imaginar i de filosofar, perquè aquesta necessitat és cada vegada més freqüent en la vida d’una persona. No endebades, abans una idea de futur podia servir a un individu per ocupar tota la seva vida; avui, però, necessitem un replantejament constant del nostre futur immediat, així ens ho marca la nova definició d’espai i de temps. Aquests projectes de vida han de tenir incorporada una responsabilitat ètica doncs som les persones les qui fem o no una cosa i, per tant, les que en som responsables directes.

L’explicació anterior ens fa pensar en el perill que pot córrer la democràcia si la informació de la xarxa i un raonament mental per digerir-la dèbil continua guanyant terreny en la societat moderna. El treball dels valors, de la tolerància i el diàleg no demagògic de la majoria, resulta clau perquè les possibles temptacions d’uns pocs no converteixin la democràcia en una eina que retalla les capacitats i, per tant, les llibertats d’individus sense recursos. I és que el diàleg democràtic ha de tenir com un dels seus objectius promoure el reconeixement de les identitats plurals de les persones.