Qualsevol persona argumenta sense cap dificultat que la màxima necessitat personal és la felicitat. Però, com s’assoleix? Considerem que la felicitat rau en la capacitat de les persones per escollir i la possibilitat de cada individu de focalitzar les seves eleccions en tres necessitats vitals fonamentals:

1. Poder ésser, concepte quasi antònim d’estar.
2. Tenir la capacitat i la llibertat de crear, contràriament a fer.
3. Estimar allò que es crea, allò que s’és, allò que ens envolta, tot el que escollim i no escollim. Cal tenir molt clar que per estimar s’ha de voler estimar i se n’ha de tenir la capacitat.

Pensem, doncs, que no és correcte relacionar la felicitat amb els verbs estar i fer. Estar té un caràcter transitori i provisional, mentre que ésser indica una certa constància al llarg del temps. Pel que fa referència a fer, la felicitat no és una producció, ans la felicitat brolla de dins de cada un de nosaltres. És un fet cada vegada més freqüent que moltes persones no puguin ser en les seves feines, sigui pel motiu que sigui, i això té conseqüències molt greus. No hi són, però hi estan.

Amb els grans avenços de la tècnica a partir de la Revolució Industrial, hom comença a apreciar grans canvis en la naturalesa de l’individu. Bertrand Russell, observant la creació de les noves grans corporacions, ja va indicar el perill de la separació que provocava la tècnica entre fer i crear, entre estar i ésser, entre un salari i l’orgull que produeix en la persona la feina ben feta, l’esforç i la creativitat, l’impuls natural que hom posa a fer les coses que el motiven i que estima. Així doncs, per Russell <<quan la distància entre els mitjans i els fins no és gaire accentuada, els mateixos mitjans esdevenen una font de gaubança si els fins són intensament desitjats. […] Els homes són capaços de viure anys de privacions, perills i misèries, […] sempre que desitgin apassionadament assolir el fi que es proposen i posin llur orgull en la superació dels obstacles>>. Però, per contra, amb la revolució de la tècnica –per exemple, en una fàbrica de vehicles–, la immensa majoria de treballadors es preocuparan, primordialment, de qüestions de jornals i de les relacionades amb l’horari laboral. El mateix Russell argumenta que això anterior <<va lligat al grau de mecanització i al volum assolit per la indústria, [és a dir], a la producció en massa […] la qual té com a conseqüència una disminució en l’interès de la persona en la cosa que aquesta produeix […] [ja que entre altres motius] hi ha una llunyania del guany que s’espera obtenir de la feina. […] Caldrà fer un veritable esforç moral per decidir-vos a obtenir, en la vostra feina, un rendiment superior a l’indispensable per a mantenir-vos en la col·locació guanyada. La cosa és distinta de quan la necessitat és evident i urgent>>, per exemple seguir les ordres en un naufragi o, com hem indicat abans, quan hi ha un desig personal en allò que es fa, un sentiment d’ésser i crear, perquè, allò que es crea, s’estima.

La necessitat humana de crear, de sentir-se realitzat en grup i de transcendir ens incita a reflexionar sobre les relacions d’aquestes necessitats vitals amb un entorn complex. Aquest ésser creatiu del segle XXI té uns condicionants que no tenen res a veure amb l’ésser creatiu, per exemple, de fa 3.000 anys, encara que creiem poder afirmar que, en el fons, les necessitats vitals exposades són les mateixes. I és que a pesar de tot, la nostra existència conserva, encara, la importància que mereix.

Per altra banda, tal i com hem remarcat anteriorment, considerem que l’anàlisi d’aquestes necessitats humanes bàsiques, ésser, crear, i estimar, passa per l’estudi dels conceptes llibertat i capacitat.