Francisco Canals Vidal defineix l’acció de conèixer com <<la percepció visual, la comprensió del significat d’una expressió parlada, l’acte d’entendre el que alguna cosa és, el record i la memorització, i també la captació íntima de l’activitat conscient>>. Aquesta definició de Canals Vidal corrobora la dificultat de definir coneixement utilitzant una única dimensió. El mateix autor argumenta que <<una significació unívoca del terme coneixement comportaria per si mateixa la impossibilitat de concebre adequadament la seva realitat plural i diversa. Tot concepte del coneixement que vulgui pressuposar l’estricta univocitat en el significat del terme resultarà necessàriament inadequat i retallarà dimensions o nivells del coneixement. És l’home qui coneix, […] l’home experimenta el coneixement com una activitat humana>>.

En aquest sentit, Albert Keller conclou que coneixement <<és una de les expressions fonamentals que no es pot reduir a una definició. […] Per a determinar el significat de la paraula, no es pot recórrer a la introducció definitòria del concepte, sinó a l’ús d’exemples. En les afirmacions següents descrivim uns exemples de coneixement: veig la porta; m’imagino l’entrada de darrera; em sento cansat; projecto una casa; m’aprenc de memòria un poema; planifico les meves vacances; comprovo que la ciutat és tètrica; penso; estudio un argument en favor del dret de la propietat; em pregunto com he pogut oblidar una cosa així; discutim sobre el concepte de “llibertat”; formulo una hipòtesi; se m’acut una possibilitat de solucionar certes dificultats>>.

Bertrand Russell argumenta que el coneixement és <<una característica que pot ésser desplegada en les nostres reaccions al medi que ens envolta>>, és a dir, el coneixement és una característica de tot el procés que porta de l’estímul a la reacció. Russell argumenta tot dient que <<el coneixement només és possible com a resultat de l’aprenentatge. La rata que ha après a eixir del laberint “coneix” el camí de sortida; el noi que ha après determinades reaccions verbals “coneix” la taula de multiplicar. En ambdós casos no hi ha cap diferència important: en l’un i en l’altre diem que el subjecte “coneix” alguna cosa perquè reacciona d’una manera avantatjosa per a ell mateix i de la qual no podria reaccionar si no hagués passat per determinades experiències>>. El fet de conèixer, doncs, implica intrínsicament un desig i, per tant, <<la resposta a un estímul que impliqui desig és una demostració de coneixement si porta pel camí més ràpid o més planer a l’estat de coses que és l’objecte del desig>>.

Com a síntesi de tot l’anterior, nosaltres entenem com a coneixement “el procés pel qual cada individu escull uns mitjans amb la finalitat d’aconseguir un objectiu”. Aquesta definició, doncs, ens provoca pensar que en la creació de coneixement, l’objectiu hauria de ser millorar la capacitat de crear el propi coneixement per tal que cadascú pugui trobar la seva pròpia llibertat. En aquest sentit, el mateix Keller argumenta que <<l’home pot dirigir la seva atenció no només a allò que li passa o a allò de què s’ocupa, sinó que també pot dirigir-la cap a accions i vivències. Com que en certa manera el seu coneixement el fa tornar cap a si mateix, aquesta manera de conèixer es diu “reflexiva”, o es parla de “reflexió” i de “consciència reflexiva”. Així, l’home pot també adonar-se de què coneix; posseeix la facultat d’un coneixement del coneixement>>. És important doncs, adonar-se que el coneixement i la informació són dos qüestions ben diferents: amb la informació hom pot crear coneixement, és a dir, nova informació, però la informació sense la necessària reflexió mai generarà nous coneixements.

Així doncs, com que la llibertat passa per ocupar-se de les preguntes que hom es vulgui fer, per escometre-la és imprescindible la reflexió i la creació d’un coneixement personal: el coneixement reflexionat.