Entendre el funcionament de la sinapsi neuronal és de vital importància, doncs l’aprenentatge es consolida mitjançant la producció de sinapsis, d’enllaços entre neurones. Clar i ras: la sinapsi és la unió entre neurones mitjançant la qual hi ha la transmissió d’informació entre elles o d’elles amb altres cèl·lules no neuronals (com per exemple les cèl·lules musculars). Mentre que l’impuls nerviós té un caràcter elèctric, la transmissió d’una neurona a una altra no és elèctrica, sinó química mitjançant l’anomenat espai intersinàptic. Es calcula que el 98% de les comunicacions internes són fruit d’aquestes substàncies químiques i no d’un enllaç elèctric directe entre les neurones. Tenim, doncs, un cervell químic.

Quines neurones i sinapsis sobreviuen? Les que s’utilitzen. Aquesta és una llei general del nostre cervell: el que no s’utilitza, es perd. Si bé l’etapa infantil és fonamental per a l’aprenentatge, afortunadament es poden aprendre habilitats, idees i comportaments nous fins a edats avançades, encara que el sistema referencial del nen continuarà influint sobre la interpretació de la realitat durant tota la vida. Tenint en compte que l’Home és l’únic animal que educa a les seves cries, és important saber, tal i com exposar Juan Masiá, que durant els primers anys de vida <<el decisiu no és el nombre de neurones sinó les connexions [sinàptiques] que s’hi estableixen. Aquestes xarxes no estan predeterminades entre si. Tampoc vénen imposades des de fora per influència cultural. Són, més aviat, el resultat de la interacció de la biologia i la cultura, de la genètica i el medi ambiental>>. José Antonio Marina explica que <<el consens científic admet que l’herència aporta entre un 30% o un 60% del nostre cablejat cerebral, i que del 40% al 70% és fruit de l’entorn. Si la intel·ligència és el resultat de la genètica i l’educació [i nosaltres afegim, també de les experiències amb l’entorn], l’hem de considerar com una realitat en evolució>>. És a dir, la intel·ligència i la capacitat mental no es desenvolupen segons una prescripció genètica, sinó que depenen en gran mesura dels ensenyaments i de les experiències rebudes. Heus ací el gran paper que juga en la formació del nen el seu entorn més pròxim: família i escola. Estem d’acord amb Mel Levine quan defensa que <<tots els nens poden millorar, sempre que els adults els comprenguin millor>>. És evident que en l’educació i en la moral trobem el futur de la nostra espècie.

Per altra banda, la teoria empresarial moderna és plena de metàfores que dibuixen les organitzacions com a màquines, organismes, cultures, etc. Nosaltres entenem que la metàfora més entenedora, sobretot a principis dels segle XXI, immersos en la revolució de les tecnologies de la informació i la globalització,és la que utilitza el cervell humà per a explicar que una organització no deixa de ser un sistema viu que, segons com utilitzi la seva xarxa, tindrà uns resultats o uns altres. Una bona organització hauria de ser capaç de saber a temps real quina part de la seva estructura té la millor informació, coneixement i capacitat per a respondre als reptes que es presentin en cada moment. D’alguna manera, així ho fa el cervell quan activa les neurones que considera més apropiades per a respondre als estímuls que li arriben mitjançant el sistema nerviós. Paral·lelament, les neurones adapten el seu ritme unes a les altres per formar conjunts que es toquen, estimulant-se en relativa sincronia durant breus períodes formant equips temporals. Caldria entendre les organitzacions humanes com a sistemes vius similars.

La idea que el cervell és com un muscle que creix amb l’exercici no és tan sols una metàfora. Ja s’ha demostrat científicament que cada record, cada vivència que el subjecte inscriu en el cervell i pot evocar (o no, si pertany a l’inconscient), correspon a una petjada sinàptica determinada, que cada vegada que és invocada és modificada i reinscrita a nivell neuronal amb una nova cartografia o mapa de sinapsis. D’aquesta manera, quan recordem un record, el modifiquem, de tal manera que quan el tornem a recordar posteriorment el que recordem és el record del record, i no tant el record original pròpiament dit (així anem construint i destruint constantment la nostra vida psíquica). Aquestes modificacions que el nostre cervell va sofrint és gràcies el que es coneix com a capacitat plàstica.