Les recents eleccions gregues m’han fet pensar en un dels grans problemes de la història de la humanitat: els líders creuen que és suficient que la gent tingui, d’antuvi, allò que vol. No obstant, però, considerem que el camí per arribar-hi és la clau de la felicitat de les persones i de la seva llibertat per fer una cosa o una altra, per escollir allò que hom vol ésser. En resum, què desitgem, què valorem i, en última instància, què decidim escollir.

Els éssers humans ens guiem per projectes. No estem només determinats pel nostre passat, sinó també pel nostre futur. Conduïm la nostra realitat física mitjançant idees pensades. En altres paraules, podríem dir que cadascú té la seva veritat. Les raons que tinguem per valorar els nostres objectius ajuden realment a explicar per què ens sentim feliços quan els aconseguim i frustrats quan no obtenim allò en què hem dipositat il·lusions, esforços i –el més important que tots plegats tenim– temps. La manera com invertim el nostre temps és la clau del nostre benestar i de la possibilitat d’assolir la felicitat. El temps és el més important que tenim i la gràcia de la vida és que no sabem quant temps tenim.

I segurament aquest és el gran problema actual: s’ha jugat amb el temps de la gent, amb les seves il·lusions, la manipulació ha esdevingut evident a ulls de tothom. Aquestes idees s’han desenvolupant a bastament al llarg d’aquests últims anys de crisi econòmica. Però des d’aquí, voldria incidir en un altre element que em sembla fonamental: l’aspecte de la responsabilitat individual.

Tots volem la llibertat, demanem a crits una democràcia real que ens permeti ser lliures. Però a vegades tenim la sensació que aquesta demanda només reflexa una cara de la moneda: la llibertat d’elecció. De l’altra banda de la moneda, la que parla de la responsabilitat individual, no se’n diu res. Recordem que el concepte de llibertat inclou, en la seva definició, la necessària responsabilitat individual: llibertat significa poder triar en un sentit social però també en el camí responsable de la capacitat personal de cada individu. Aquest últim element, la capacitat personal, inclou el fet que cada persona ha de ser responsable d’allò que tria i també d’allò que no tria.

Es diu que els països llatins no som productius, que la nostra productivitat és molt baixa en comparació els països del nord (productivitat, pels no economistes, és el resultat del quocient entre producte o servei i les despeses per produir o portar a terme aquest producte o servei, és a dir, la productivitat és una xifra que compara l’eficiència al fer les coses, la capacitat en fer les coses amb el mínim de recursos possibles; concepte diferent a l’eficàcia, que parla de si les coses es fan bé o no). A les feines del nostre país, és molt preocupant adonar-se que molt sovint quan hom demana responsabilitat, molta gent fuig i s’amaga, és un fet cultural intrínsec a l’entorn. Quan hom dissenya estructures professionals lliures on les persones puguin desenvolupar les seves carreres dins de la pròpia empresa, la mentalitat llatina defuig i prefereix l’obligació. I és que seguir una obligació és fàcil mentre que assumir una responsabilitat costa, ja que aleshores és quan el bon funcionament de les coses depèn exclusivament de l’esforç i de la capacitat de cada individu i és quan esdevé la solitud de la responsabilitat personal, que fa por, molta por. És molt més fàcil i còmode tenir el recurs de culpabilitzar sempre els altres.

Potser aquest fet és més evident en els països llatins, però és una característica humana que va més enllà de la mediterrània. L’espècie humana ha aconseguit al llarg de molts segles i a costa de molt dolor, desenvolupar enormement el concepte de llibertat. Vivim una època on, malgrat tot, els drets de les persones són més respectats i amplis que mai. No obstant, creiem que l’individu humà encara no ha assolit la majoria d’edat i que no hi arribarem fins que d’una manera àmplia no tinguem clar que la llibertat és difícil perquè per damunt de tot significa l’assumpció responsable de cada individu de les seves pròpies decisions, de la seva pròpia vida.

Tots plegats demanem una democràcia més real, que s’acabin els privilegis d’uns pocs, que s’apliquin polítiques pel bé de tots, i hi estem d’acord, és clar que sí. Però, exigim-nos també una responsabilitat individual ferma. Això només requereix d’una reflexió personal, d’un canvi d’actitud i de demostrar i realment tenir un respecte cap els altres.