En el punt de la “i” que acabes de llegir s’hi podrien emmagatzemar uns 500.000 milions de protons. Si poguessis prémer un d’aquests protons i reduir-lo a una milmilionèsima part de la seva mida i introduir-hi 30 grams de matèria amb tots els materials que coneixem, estaries en condicions de crear un nou Univers com el nostre. Es formaria mitjançant una explosió enorme on durant el primer segon es crearia la gravetat i les altres forces que governen la física, i abans de passats els 60 segons aquest Univers ja tindria un milió de milers de milions de quilòmetres quadrats i seguiria creixent. Això és el que els científics calculen que va passar fa uns 10.000 milions d’anys, o el doble d’aquesta xifra o una d’intermèdia, l’anomenat t=0, després va venir el Big Bang, la teoria de l’expansió de l’Univers.

Els seguidors de la NASA a Internet van escollir aquesta imatge de les Illes Canàries com a foto de l’any 2014. La fotografia, feta pel satèl·lit Terra el 13 de juny de 2013, mostra com els vents predominants a l’arxipèlag, els Alisis, sacsegen el nord de les illes, les envolten i deixen al sud una zona de calma.

I d’aquesta manera es van crear les galàxies. Dins d’una d’elles, la que anomenem Via Làctia pel seu aspecte lletós en la seva part central i que conté més de 200 mil milions d’estels, hi ha el nostre Sol i el nostre sistema solar. Un sistema solar que els dibuixos dels llibres escolars han provocat que no percebem amb la seva immensitat precisa. Si imaginem que el nostre planeta blau té la mida d’un pèsol, Júpiter estaria a 300 metres de distància i Plutó, que estaria a 2,5 quilòmetres, tindria la mida d’un bacteri. La nostra estrella més propera, Centauri, restaria a 16.000 quilòmetres del nostre estimat pèsol. La frontera del nostre sistema solar, el que es coneix com a núvol d’Oort, un conjunt en forma esfèrica ple d’objectes congelats, està allunyada del Sol aproximadament a 1 any llum de distància. És a dir, del radi total del sistema, la distància entre el Sol i el núvol d’Oort, Plutó només es troba a una cinquanta mil·lèsima part allunyat del centre.

I heus ací que, perduts en aquesta immensitat inimaginable, vivim nosaltres, els humans, que potser de forma agosarada ens fem dir Homo Sapiens (“home que sap” en llatí). Però què entenem per saber? De forma sintètica, podríem dir que hom coneix allò que comprèn. No obstant això, si només sabéssim el que comprenem quedarien fora d’aquesta definició tots els coneixements heretats genèticament i els aspectes culturals que influeixen en la nostra conducta. S’ha de tenir molt present que els dipòsits de la memòria de la cultura permeten a la nostra espècie transmetre de generació a generació els codis, hàbits, estructures institucionals i els sistemes de memòria simbòlics que es necessiten per operar una part significativa dels processos de cognició moderns de la cultura humana. Per una banda, doncs, la cultura modifica el cervell de cada individu i influeix en la seva capacitat de raonament, és a dir, en la seva pròpia definició de coneixement. Per altra banda, el coneixement només és possible com a resultat de l’aprenentatge, és a dir, el subjecte “coneix” alguna cosa perquè reacciona d’una manera avantatjosa per a ell mateix i de la qual no podria reaccionar si no hagués passat per determinades experiències.

Per tot l’anterior, personalment definim el coneixement com el procés pel qual cada individu escull uns mitjans amb la finalitat d’aconseguir un objectiu. Per això, considerem que cada individu hauria de tenir com a prioritat millorar la seva pròpia capacitat de crear el seu propi coneixement i d’aquesta manera poder aconseguir els seus propis objectius, és a dir, trobar la seva pròpia llibertat. Entenem que la llibertat passa per ocupar-se de les preguntes que hom es vulgui fer i també per poder formular-se preguntes correctament. Precisament per això, no només s’ha de disposar d’algun tipus de coneixement, saber el que es pregunta, a qui se li fa la pregunta i, en conseqüència, com s’ha de plantejar o formular, sinó també considerar reflexivament els coneixements importants per a la pregunta. Per tant, poder reflexionar, tenir la capacitat i el temps de la necessària reflexió individual, és la clau de la recerca de la llibertat individual.

És evident, doncs, veure com el fet que molts individus no puguin accedir a certa educació i informació bloqueja clarament les seves capacitats i, per tant, la seva llibertat, creant desigualtats entre els qui, fins i tot, es poden permetre el luxe de no haver de fer allò per al qual estan capacitats per falta de ganes i els qui han de treballar moltíssim per obtenir un sistema mínim de supervivència. Per això, l’accés a una educació que permeti a la persona crear coneixement no només és clau per al seu present, sinó també per a les seves oportunitats futures i les del seu entorn, de la mateixa manera que conservar el medi ambient passa per la capacitat de les persones i dóna noves possibilitats al seu futur i al del seu entorn. En aquest sentit, quan es parla de desenvolupament sostenible, és a dir, allò que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les futures generacions, s’acostuma a desenvolupar la idea del que existeix i s’ha de conservar, però mai no parlem de les possibilitats que ofereix a la gent un ecosistema sa.

En conseqüència de tot plegat, creiem que la definició de desenvolupament sostenible s’ha d’enriquir atorgant una importància clau a les capacitats de l’individu i de la societat, i per tant, a la seva capacitat per ser lliures. Ja és evident des d’un punt de vista científic que la desaparició de certes espècies animals i vegetals influeixen clarament en el clima i, per tant, en la capacitat de grups socials sencers de desenvolupar les seves pròpies capacitats. Així, per exemple, l’augment de les temperatures al pol nord està fent emigrar la població cap al sud per falta de menjar.