L’ús de la memòria ha anat minvant a mesura que la tecnologia ha ofert eines per emmagatzemar informació. La memòria va ser clau des del Renaixement fins a finals del segle XIX. Durant tots aquests segles, tal com també creia Sòcrates, l’art de pensar era fruit de recordar, es pensa perquè s’usa la memòria. Amb la introducció de les noves tecnologies de la informació i el flux de text digital que inunda els nostres ordinadors i telèfons, la gent passa més temps llegint que abans però és un tipus de lectura molt diferent. Està sorgint un comportament lector basat en la pantalla i caracteritzat per la navegació, l’exploració, l’aïllament de paraules clau, una lectura aleatòria, ni lineal ni fixa. Això en sí mateix no és dolent, el que és dolent és que aquesta manera d’entendre la lectura s’estigui convertint en la única i en la considerada com a pràctica. El que hauria de ser un fi per trobar ràpidament informació, s’està convertint en la manera d’entendre el que significa llegir. I què passa quan passem de la xarxa a la lectura tradicional? Doncs que la nostra capacitat de concentració ja no és la mateixa.

Recordem que tot el nostre coneixement, la nostra facultat de comprendre, el nostre sentit comú, el nostre seny, la cultura, en definitiva, tot el que som, és fruit del que hi ha a la memòria a llarg termini i, per tant, el que conté aquest tipus de memòria està present en el nostre cervell des dels primers dies fins a tota la vida. Així doncs, la memòria a llarg termini no només és una gran caixa d’emmagatzemament de dades, sinó que és on també es guarden els grans i complicats esquemes que construeixen la manera de ser de l’individu, el que precisament fa única a cada persona. Per altra banda, la memòria a curt termini s’utilitza com a reconeixement i dura poc, s’encarrega de transmetre informació a la memòria a llarg termini. La memòria a curt termini és l’origen del nostre ésser en sentit ampli.

Si imaginem la memòria a curt termini com una tassa de cafè, tant bon punt aquesta tassa s’omple d’informació es buida per deixar lloc a noves dades. Quan això passa, el seu contingut es llença directament a la brossa o passa a disposició de la nostra immensa piscina d’emmagatzematge, la memòria a llarg termini. En aquest punt en concret, en la construcció de la memòria a llarg termini, és on les noves tecnologies de la informació, i la xarxa en particular, donen just el contrari del que el nostre cervell necessita i vol. És a dir, com que la memòria a curt termini només és capaç de retenir un volum molt petit d’informació, la xarxa provoca una saturació en la memòria a curt termini i, per tant, aquesta no és capaç de transmetre cap tipus d’informació a la que és realment important, la memòria a llarg termini. No solament no transmet informació, sinó que a més, no permet la creació dels estímuls i les connexions necessaris per emmagatzemar els esquemes vitals en la nostra memòria de llarg termini. Per això Internet ens converteix en devoradors de dades que passen pel cervell sense deixar-hi absolutament res. A tall d’exemple, la xarxa té dos ingredients molt potents que deixen fàcilment inoperativa la nostra memòria a curt termini: la solució contínua de problemes superflus (com, per exemple, decidir entre anar a un enllaç o continuar la lectura) i la divisió de l’atenció (veure aparèixer multitud d’anuncis o rebre constantment avisos de nous missatges provoquen distraccions impossibles de controlar).

Efectivament, la multitud de vincles i les possibilitats d’anar canviant de pàgines ha alterat la lectura calmada i profunda. Ara podem tenir informació de molts més temes gràcies a la xarxa, però els tractem d’una manera més superficial. Hem de ser capaços de reflexionar i, per tant, també d’aprendre a  recordar. No obstant això, la xarxa i l’ús dels mitjans electrònics són cada vegada més necessaris per a la feina i també per mantenir-se unit al grup d’amistat i de família. Tothom hi és i si hom no hi és, senzillament, no existeix. I aquest fet ens porta a una realitat clau d’inicis del segle XXI: en l’era de la informació, el poder rau en les batalles culturals, les quals es porten a terme principalment a través dels mitjans de comunicació. En paraules de Manuel Castells: <<El poder, com a capacitat d’imposar la conducta, està en les xarxes d’intercanvi d’informació i manipulació de símbols, que relacionen els actors socials, les institucions i els moviments culturals>>. És a dir, els processos que tenen a veure amb allò que anomenem globalització ens obliguen no tan sols a entendre d’una altra manera la relació entre l’espai i la societat, sinó també a trencar amb els clàssics conceptes que entenien l’espai fonamentalment com a àmbit natural. Per entendre les noves realitats és necessari integrar l’espai en el curs de les accions socials i entendre’l d’una manera dinàmica. L’espai forma part dels moviments socials, atès que aquests moviments socials es donen en un espai virtual en canvi constant: la xarxa. És a la xarxa on es creen els espais. Les accions creen els espais a diferència d’abans, on els espais creaven les accions. Veiem, doncs, com els conceptes espai, temps i acció s’ajunten en la virtualitat de la xarxa per solapar-se i per tant, la paraula xarxa s’ha d’entendre com un mot polisèmic.

Per tot això, saber filtrar la informació és clau, ja que avui els diferents criteris de veritat són explotats comercialment, políticament i socialment. I és que pensem que la forma de les economies del demà es basarà en gran mesura en quins filtres de la veritat s’utilitzin per validar el coneixement. És a dir, el perfil de veritat d’una societat afectarà directament la quantitat i el tipus de riquesa que produeixi. Avui hi ha el greu perill que hom passi a acceptar les respostes trivials en comptes de qüestionar-les, a veure-ho tot i no saber profundament de res. Una vegada més, estem modificant el model econòmic sense saber-ne les conseqüències. La nostra cultura, és a dir, nosaltres tal i com volem ser, està en joc. I com va dir Sèneca, <<estar a tot arreu és no estar enlloc>>.