Aquest darrer any 2014, la ciència ens ha deixat un seguit d’avenços importants que demostren, una vegada més, la capacitat que tenim els humans per avançar en els diversos camps del coneixement. A tall d’exemple, s’ha aconseguit “fabricar” un bacteri que incorpora noves molècules i que permetrà ampliar les lectures del ADN; s’ha descobert que la Via Làctia forma part d’un superclúster de galàxies que s’ha anomenat Lanyakea; o també, gràcies a la unió de la ciència i la tècnica, s’ha pogut enviar un petit enginy a investigar in situ la superfície d’un cometa.

Precisament, la unió de la tècnica i la ciència sorgida a partir de la Revolució Industrial, és el punt d’inflexió on a partir del qual l’home ja no pot establir un vincle directa entre el coneixement i l’objecte, doncs la tècnica moderna oculta el seu mode de funcionar. Si bé és cert que la tècnica va precedir a la ciència [1], a partir del segle XIX la tècnica passa a ser una aplicació de la ciència doncs aquesta necessita de noves màquines i aparells per evolucionar. D’aquesta manera, la ciència és avui un mitjà de la tècnica. Tot plegat ha construït un món molt més complex, on poder filosofar, tenir temps per preguntar-se el per què de les coses, esdevé més important que mai. L’home és un animal que té la capacitat innata de pensar, la qual cosa no significa que en sàpiga. Segurament la història està més feta que pensada, és a dir, l’home ha fet molt i potser li ha mancat pensar més.

El físic J. Robert Oppenheimer, cap de l’equip del projecte Manhattan que va desenvolupar la bomba atòmica, va comentar anys després dels llançaments sobre Hiroshima i Nagasaki que <<quan veus quelcom que és tècnicament fàcil, segueixes endavant i ho fas; argumentes sobre què fer-ne tan sols després d’haver obtingut el teu èxit tècnic>>. Heus ací un clar exemple de com la raó tècnica pot impedir un debat moral de justícia, veure calmadament les possibles conseqüències dels seus objectius i debatre si la causa ho val [2]. Hauria servit fer-se preguntes com: pot ser bo matar tanta gent? Per què només haig de tenir en compte el meu deure com a físic? És responsable el científic de l’ús polític o empresarial que es farà del resultat de la seva investigació?

Precisament, el projecte Manhattan es va nodrir del treball i coneixement de l’empresa Monsanto, una companyia multinacional nord-americana que actualment es dedica a la biotecnologia agrícola. Monsanto té una història plena de dubtes morals davant de possibilitats científiques (i econòmiques). Va començar inventant la sacarina per la Coca-Cola a principis de segle XX, creant el PCB durant els anys 1920, el Poliestirè i el DTT en els anys 40, més tard va inventar els primers pesticides químics i un herbicida tristament famós durant la guerra del Vietnam, el Gas Taronja. Entre altres productes tòxics o cancerígens, Monsanto també és l’inventor de l’Aspartam, l’hormona de creixement boví (rBGH) o de l’invent científic econòmicament perfecte, les llavors RoundUp Ready les quals són únicament resistents al pesticida RoundUp [3] i que permeten a la companyia assegurar-se pràcticament el 90% del mercat mundial de llavors transgèniques i pesticides diversos.

Tot aquest tipus d’avenços científics i rendibles des d’un punt de vista econòmic, ens evidencien que amb el sistema capitalista, la societat sembla assumir el paper de la tècnica com un element únicament positiu, que porta al bé, un bé que en el primer món capitalista el podem utilitzar com a sinònim d’èxit, en contraposició a allò que és negatiu, allò que a Occident se’n diu “fracàs”. En paraules de Jacques Ellul, assistim a <<una identificació entre la decisió moral personal del bé i el desenvolupament material social: hi ha confusió entre el bé i la felicitat (benestar)>>.

Per tot plegat, malgrat que l’especialització ha anat augmentant el seu pes específic en l’educació en contra de les humanitats, que han anat quedant com a quelcom vell, no útil, quelcom cultural però no rendible des del punt de vista econòmic, creiem fermament que les humanitats són tan importants per a la democràcia, l’economia i la ciència que no entendre-ho significa no entendre’n els orígens, ni tampoc les necessitats que tant la democràcia com l’economia i la ciència tenen. Fa més de cinquanta anys que es treballa amb la incertesa de la ciència, la qual queda unida a la vulnerabilitat de les humanitats. La tècnica i la ciència no es poden separar de les humanitats en aquest nou ordre que s’albira, car és evident que la interrelació de coneixements és cada vegada més complexa i, precisament per això, avui és més important ésser conscients que la unitat del tot ara com ara és inabastable. Tanmateix, la filosofia, quant a crítica social, cada dia està més en perill mentre que, d’altra banda, però, l’economia, com a ciència social, triomfa gràcies a les seves promeses gens científiques de solucions a curt termini.

Les persones, i per tant també els científics, s’han d’educar per tenir raons morals per valorar les conseqüències que se seguirien d’una particular elecció, i adoptar una visió àmplia de les futures realitats que en resultarien a qualsevol nivell, sigui mediambiental, mèdic, social, econòmic, etc. Opinem de la mateixa manera que Zygmunt Bauman quan argumenta que en les institucions educatives (i nosaltres afegiríem també en les famílies) <<no solament cal renovar a cada instant, i al llarg de tota la vida, les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball; cal fer el mateix, i encara amb més urgència, quant a l’educació per crear ciutadans>>. Efectivament, creiem que l’educació basada en la rendibilitat magnifica la cobdícia. Tothom parla de llibertat i democràcia, però precisament després el que es valora i potencia són els resultats empírics econòmics que no tenen en compte l’estat real de les coses, allò que dóna sentit a la vida, els intangibles humans.

[1] Un clar exemple és l’invent tècnic de la màquina de vapor, fruit de nombrosos experiments tècnics de prova i error. Primer va existir la màquina, després va venir l’explicació científica del funcionament d’aquesta.
[2] Més tard Oppenheimer s’adonà d’aquest fet i intentà des de la seva posició a la USAEC controlar l’ús de l’energia atòmica a escala mundial, decisió que li va fer guanyar molts enemics polítics. L’any 1954 el van fer fora d’aquesta institució.
[3] L’any 1996 Monsanto va ser acusada de mala conducta per anunciar que l’herbicida RoundUp era biodegradable i segur per al medi ambient. L’any 2007, l’empresa va ser condemnada per aquesta causa, ja que el principi actiu del RoundUp, el glifosat, està classificat per la Unió Europea com a perillós per al medi ambient i tòxic per als organismes aquàtics.